Fa temps que tenia ganes de llegir a aquest autor, especialment després d'haver descobert Haruki Murakami i haver-me adonat que sóc sensible al pensament oriental, i és justament en aquest moment que apareix per primer cop en català La remor de les onades a la que descriuen com "la més gran història d'amor de la literatura japonesa".
Bé, jo no he començat per aquí, vaig triar Nieve de abril , la primera novel.la de la tetralogia El mar de la fertilidad que es considera el seu testament ideològic. De seguida vaig adonar-me que no té res a veure amb en Murakami, potser la facilitat de retratar la qüotidianeitat analitzant-la al mateix temps, però un cop superada la primera impressió vaig anar deixant-me arrossegar per aquest mar fèrtil i vaig aprendre a gaudir de la sutilesa de les seves reflexions, instantàneas d'emocions congelades, disseccions de l'ànima que ens aboca al precipici de l'inexorable.
Hi ha un paràgraf en el que descriu com copien poemes japonesos els dos nens protagonistes i ho fa amb una delicadesa i una trascendència que fa que aquest fet es converteixi en una cosa meravellosa i única que escapa del temps per a obrir els ulls al protagonista en el present.
Crec que la intensitat de les emocions i dels pensaments poden arribar a ser més colpidores que l'acció, i Mishima aconsegueix endintsar-se al cor mateix del moment i dels protagonistes i, d'alguna manera, fa que ens hi reflectim.
Sílvia Tarragó
